Hola a tots! Ja anem per la 4a sessió de GITIC i cada vegada la cosa es posa més interessant :) Avui tinc el plaer d'informarvos sobre el meu estimat TWITTER.
Aquesta xarxa social es basa en enviar missatges de no més de 140 caràcters (tweets, tuits, o piulades) que apareixen a la pàgina principal del usuari. Si a un usuari A li agraden els tweets d'un altre usuari B es diu que el segueix (follow) i en el cas que el A al veure-ho el seguís també s'anomenaria "follow back" (terme molt usat per aconseguir subscriptors). Els missatges per defecte són públics però es pot canviar la configuració i fer que la teva conta sigui privada.
Però Twitter no és només això! Un cop t'has endinsat en el Twitter descobreixes totes les seves funcions i possibilitats. Per començar és molt usual trobar paraules o frases precedides per un #hashtag (coixinet) mitjançant els quals s'agrupen missatges sobre un mateix tema. Els 10 hashtag o paraules més repetides pels usuaris apareixen en els Trending Topics (Tendencies, ja siguin globals, d'un país o d'una ciutat). També és freqüent l'ús de l'arrova; en aquest cas precedeix al nom d'un usuari. Quan algú et menciona en el seu tweet ho pots veure a Interacciones (al "Conecta" que es situa a la part superior). Això dona pas a que tu puguis contestar-lo i així crear una conversa. Si no vols que la gent llegeixi la conversa però no vols que el teu usuari sigui privat pots passar a fer ús dels missatges directes (funció només possible si et segueix l'usuari). També cal destacar l'opció de "retwittejar", és a dir, quan un tweet t'agrada pots fer que aparegui a la teva cronologia (llista dels teus tweets) o també pot ser enviat a una llista aleatòria de preferits clicant a la estrella petita.
En aquest vídeo es veu reflectit tot el que he explicat:
Per últim i no menys important, us presento al TWUBS. Aquesta web és una eina per a buscar Hashtags i a partir d'aquests, tweets i usuaris de Twitter. Aquí us mostro el Hashtag de la classe de GITIC de 1rN del curs 2012-2013.
Ara que ja sabeu més sobre aquesta xarxa social, només em queda dir-vos: "so follow me maybe?": Juudd
La primera feina que ens ha encarregat l’Imma per dur a terme amb els companys de la classe de COED ha estat la síntesis d’uns textos sobre el fet comunicatiu, els quals presento a continuació:
-”Aprendre i créixer” [Bosch (2003). Educació i vida quotidiana. Vic: Eumo Ed]
En un fragment del llibre d’Eulalia Bosch “Educació i vida quotidiana” , l’autora ens planteja la situació d’un nen de set anys que en un principi no sap llegir. El nen no té ganes de començar a llegir, ja que per ell significa fer-se gran i que les coses a partir d’aquest moment es comencen a complicar. Fins que un dia, després de l’esforç dels educadors, el nen se’n adona que ha après a llegir. A partir d’aquest moment el nen comença a sentir-se gran físicament. I descobreix que gràcies a la lectura pot aprendre i descobrir coses que abans desconeixia, com per exemple els noms dels carrers, entre d’altres.
Aquesta sensació de creixement és molt important per l’infant, ja que es disposa a vagar per mons desconeguts, per tant li aporta llibertat, potser per aquesta raó li feia por i ara a comprès que darrere d’una història hi ha diferents maneres d’interpretar la narració, és a dir hi ha un rerefons.
Per altra part la mestra al veure que després d’una dedicació, el nen ha progressat, es sent orgullosa. La mestra ha fet entendre al alumne que els coneixements els ha adquirit ell sol. Ja que segons l’article ens intenta mostrar que “els grans mestres són els que permeten sentir que hem descobert les coses per nosaltres mateixos”.
-”El regal de la comunicació” [Serrano, S. (2003). El regal de la comunicació. Barcelona: Ara llibres]
En el segle XXI, ens trobem en una nova civilització: la de la informació i el coneixement, deguda a les noves tecnologies.
En aquest nou model de societat, el recurs bàsic i el consum principal és un bé intangible, la informació sense límits.
És evident que estan havent-hi canvis fonamentals en el sistema i en el tipus de valors, com també en les estructures socials, polítiques, econòmiques i de poder. A mesura que creix la informació creix la independència, però alhora també la incertesa. Aquesta independència comporta més alternatives, més variables a controlar, i com ja hem dit més incertesa. És per això que podem relacionar el grau d’incertesa amb la mesura de l’entropia, que és la quantitat d’informació que no s’utilitza.
En resum, la societat del coneixement representa la memòria gairebé infinita i la globalitat generalitzada. Un creixement espectacular de la independència de les persones, però alhora un creixement de la fragilitat i la vulnerabilitat.
-”Escoltar i sentir” [Torralba, F. (2006). L’art de saber escoltar. Barcelona: Pagès Ed.]
L’autor Francesc Torralba inicia una diferenciació entre escoltar i sentir: mentre que l’acte de sentir és no intencional, escoltar és una acció voluntària, entre dues o més persones, que es pot fingir però la qual no ens poden obligar a realitzar.
Com ja s’ha esmentat, no es pot obligar ningú a escoltar, per tant, ens trobem davant una acció selectiva ja que cadascú és lliure de triar a qui escolta. Aquesta tria va sempre acompanyada d’un anhel o desig ja que al triar escoltar a una persona en concret estem dipositant esperança en ella, esperem conèixer informació enriquidora, és a dir, cercar coneixement més enllà de la nostra realitat i escoltar altres opinions que discerneixen de les nostres idees.
Quan escoltem, no només prenen importància les paraules sinó que s’ha d’estar atent al llenguatge no verbal i voler conèixer perquè el comunicador diu quelcom.
Aprenem a parlar gràcies a l’escolta, per tant, ¿Per què es dóna tanta importància a la parla quan l’acte d’escoltar és tant o més important?
En primer lloc, l’autor defensa que és més difícil fer silenci interior que silenci exterior. En segon lloc exposa que a l’hora de seguir una conversa és molt dificil que la persona que escolta es distregui escoltant els seus propis pensaments en comptes d’estar atent a allò que l’altre t’està explicant. Per aquest motiu és necessari un estat de concentració o silenci interior per tal d’aprofitar la conversa.
-”Gramàtiques del silenci” [Serrano, S. (2009). La festa dels sentits. Barcelona: Ara llibres]
La comunicació no verbal no ha començat a contemplar-se com a eina de la comunicació fins fa relativament pocs anys. Mai abans s’havia comptat amb el cos com a mitjà però en els darrers cinquanta anys ha esdevingut un dels elements més importants i essencials de la comunicació.
Hi ha alguns elements que han fet possible aquesta evolució, com ara, les noves tecnologies que han empès i engrandit l’interès per explorar els immensos espais d’aquest tipus de comunicació.
El canvi de segle i de mil·lenni acompanyat de les noves evidències empíriques i coneixements ha permès reflexionar sobre el món de les emocions i sobre allò que hi ha d’innat i d’après en el nostre comportament.
El domini de la comunicació no verbal omple l’espai de totes les nostres sensacions possibles. Una gran part de la importància d’aquest tipus de comunicació rau en l’antiguitat de la qual. Abans del nostre llenguatge existien els signes com a manera de comunicar-se, així que tot i que fins fa poc no s’hagi reconegut amb el terme “comunicació” fa molts anys que existeix.
Antigament, els nostres avantpassats invertien entre un quinze i un vint per cent del seu temps en l'exercici del coneixement del tacte. Això, els va ajudar a adaptar-se i ha donat un gran resultat. A més a més, al fet que anteriorment hi hagués el component no verbal, hem d'afegir que mitjançant signes no verbals ens movem comunicativament, cosa que evita problemes. En el nostre dia a dia, acostumem a rebre estímuls, els processem i hi donem resposta. Apart, el comportament no verbal té una percepció global i gairebé instantània, cosa que afavoreix l'impacte, que pot ser mol positiu.
El llenguatge no verbal té un paper clau a l’hora de comunicar-nos. Gràcies al llenguatge no verbal podem expressar als altres les nostres emocions, l’estat general del nostre cos i les nostres actituds, cosa que seria gairebé imposible fer a través del llenguatge.
L’escenari més atractiu dins dels diferents paisatges corporals dibuixats per les nostres emocions és el paisatge facial, la cara. Tenim fascinació per les cares, perquè és amb les cares i amb tot el cos que informem de les nostres actituds. Els bons comunicadors han de generar actituds positives en els altres, han de ser empàtics.
Una persona empàtica és aquella que comunica bé, aquella persona que és capaç de generar actituds positives en els altres. També sap escoltar bé (amb les oïdes, ulls, cara i cos sencer) L’empatia és un art no verbal que permet interaccionar entre les persones. Fem servir el llenguatge verbal per informar sobre la realitat exterior (objectivitat) mentre que el llenguatge no verbal ens serveix per presentar la nostra identitat personal, estat d’ànim, emocions (subjectivitat). Una bona part de la nostra activitat comunicativa utilitza la cooperació d’aquestes dues formes de comunicació.
La comunicació no verbal és una eina estratègica de la nostra activitat comunicativa ja que ens informa d'aspectes que no es poden expressar mitjançant el llenguatge (comunicació verbal). Per exemple: L'estat de les nostres emocions l'estat general del nostre cos i les nostres actituds.
Una font d'informació no verbal seria el cos que ens revela les nostres emocions ( “el gran espectacle de les emocions té el cos com a escenari”). A més a més les emocions acaben afectant la manera de funcionar dels circuits cerebrals.
Les diferents respostes que rebem provoquen canvis en les nostres emocions que són reflectides pel cos, sobretot per les cares (paisatge facial). Els efectes que provoquen aquest conjunt de canvis s'anomenen sensacions d'emoció que són la porta d'entrada dels sentiments.
Els signes no verbals poden justificar o contradir tot allò que s’ha expressat mitjançant el discurs verbal.
L’engany, la mentida i la dissimulació són clars exemples que s’hi representa quan una persona menteix a un altre. El to de veu, les mirades, la posició del cos, etc., són signes no verbals que no sempre s’exerceixen conscientment i, per tant, poden ser usats per manipular la informació que volem transmetre. Alhora, l’ésser humà és capaç de desemmascarar la persona que diu la veritat o no, observant atentament els signes no verbals i els verbals del subjecte a qui es dirigeix.
La comunicació no verbal és el mitjà més utilitzat, i essencial, per a les interaccions comunicatives i de l’èxit de la circulació de la informació entre persones. Els signes no verbals els trobem en qualsevol lloc, ja que són una part important de la vida social.
-”Un tramvia anomenat text” [Pagès, V. (1998). Un tramvia anomenat text. Barcelona: Ed. Empúries]
L’escriptura és allò que ens diferencia de la resta d’animals, ja que tots es comuniquen d’una manera ho altre però tan sols nosaltres som els únics capaços de convertir-la en signes gràfics. Aquesta és eterna i interurbana. Tot i que a la llarg de la nostra història invents com el telèfon la ràdio o la televisió l’han fet perillar, però actualment els nous mitjans de comunicació l’han reviscut perquè sense el seu domini és impossible fer-ne ús, com per exemple el fax, el correu, etc.
Comunicar és quan l’emissor exposa un missatge a un receptor. Per tal que li arribi l’emissor recorre a un codi (la llengua catalana per exemple); i el resultat d’aplicar aquest codi al missatge, ara ja s’anomena text, i per tal que li arribi cal utilitzar un canal (oral o escrit).
Però sempre pot trobar obstacles que el distorsionin i que no arribi de la mateixa manera o amb la mateixa intenció amb la qual l’emissor el va emetre, es pot mal interpretar.
Això provoca que un mateix missatge sigui entès de diferents maneres donant missatges diferents. L’emissor parteix del seu context, però quants més receptors més contextos i més obstacles, per tant més varietat d’interpretacions d’un mateix missatge.
-”Una imatge val més que mil paraules” [Tuson, J. (2001). Una imatge no val més que mil paraules. Barcelona: Ed. Empúries]
Ens trobem davant d’un article de Jesús Tuson titulat “Una imatge val més que mil paraules” extret del llibre “Una imatge no val més que mil paraules”. L’article ens parla de la comunicació oral i escrita, i visual.
Per una part, les paraules són útils a l’hora d’expressar què sentim, què pensem, què volem, etc. Mitjançant aquestes, podem arribar a transmetre tot allò abstracte i difícil de definir amb una sola imatge. Per una altre part, l’ús de les imatges és pràctic en determinades situacions, com per exemple les senyals de trànsit que amb un simple dibuix ens transmeten allò que no som capaços de llegir a altes velocitats.
Com a conclusió de l’article, tant les paraules com les imatges tenen una determinada funció en diferents situacions. Per reforçar la idea esmentem una cita de l’autor: “les imatges tenen una capacitat discursiva limitada; mentre que les paraules, convertides en text, poden desvetllar imatges mentals sense límit”.
D’aquesta manera ens hem endinsat en el món de la competència comunicativa: utilitzar i/o aprendre una llengua no és només fer servir o adquirir el codi o el conjunt de formes lingüístiques, sinó que implica adquirir tota una sèrie d’habilitats que orienten sobre com usar aquest codi en les diferents ocasions de comunicació que es produeixen en l’entorn de qui el parlen.
Als anys 70, Gumperz i Hymes van postular l’existència d’una competència comunicativa que comprèn el que un parlant-oient real ha de saber per comunicar-se de manera eficaç en situacions culturalment significatives. Concretament, al 1972 els dos sociolingüistes van fixar la competència comunicativa com el terme més general per definir la capacitat comunicativa d'una persona, capacitat que abraça tant el coneixement de la llengua com l'habilitat per utilitzarl-a. L'adquisició d'aquesta competència es configura a partir de l'experiència social, les necessitats i motivacions, i l'acció, que és alhora una font renovada de motivacions, necessitats i experiències.
La competència comunicativa està formada per diversos components:
1. Competència lingüística/gramatical: domini del codi lingüístic.
3. Competència discursiva: habilitat de produir i interpretar diferents tipus de discursos coherents i cohesionats.
4. Competència estratègica: habilitat d’utilitzar estratègies de comunicació verbal i no-verbal per millorar l’efectivitat de la comunicació o compensar les interrupcions que poden sorgir.
A més, la competència comunicativa es manifesta tant en els sistemes primaris de comunicació (quotidians) com en els sistemes secundaris (més elaborats i complexos).
Personalment crec que començar el curs aprenent què és la competència comunicativa és un molt bon inici per l’assignatura de COED. Més endavant m’he adonat que no és un tema que haguem deixat de banda, sinó que hem anat reforçant-lo i ampliant-lo amb textos com el “Lenguaje y las lenguas” de J. Tuson y vídeos com el que adjunto a continuació, una grabació d’una conferència que Guillermo Orozco va realitzar a Guadalajara (Mèxic) sobre la importància de les competències comunicatives i en especial l’audiovisual.
Per últim, afegeixo que per saber els fonaments de la bona competència comunicativa i així facilitar-nos l'adquisició d'aquesta habilitat, vam llegir el llibre titulat "Com parlar bé en públic", del qual vam haver de realitzar un treball (clica aquí per accedir a l’entrada).
Aquesta segona entrada va dedicada al nostre imprescindible Google. És cert que tothom l'utilitza per cercar informació i fotografies, i potser fins i tot com a correu electrònic, però per a molts aquí finalitza la seva utilitat. Doncs avui us presento algunes de les seves múltiples funcions!
Per començar tenim el Google Reader, una meravellosa eina pels lectors amb manca de temps. Bàsicament és una mena de magatzem on apareixen les novetats de les pàgines que has seleccionat prèviament o de les cerques que has definit. Per guardar-les al magatzem cal que les webs disposin d'un RSS i clicant a aquest botó o enllaç arribaran al teu Reader. Per a més informació: http://bibliotecabiologia.usal.es/tutoriales/tutorial%20Google%20Reader/cmo_se_hace.html
A la mateixa barra superior de Google podem trobar altres funcions: recerca de fotografies, accés al correu, mapa mundial, accés al Youtube, Calendari... i l'opció de trobar moltes aplicacions i extensions a la Web Store!
Òbviament he donat per entès que tots utilitzeu el Google Chrome, si no és així a que esteu tardant? Aquí teniu un vídeo que us acabarà de convèncer perquè l'instal·leu!
Hola! Em dic Judith Ballestín i sóc una nova estudiant de Blanquerna. Vaig començar el primer grau d'educació primària a la Universitat Ramon Llull fa una setmana i ja em teniu aquí creant un bloc. Què és aquest bloc? Doncs un dossier d'aprenentatge, bàsicament un lloc on explicaré les tasques realitzades a les assignatures COED i GITIC.
A mi m'agrada molt tot el que està relacionat amb la Informàtica, i més encara amb internet i les xarxes socials, així que no només em limitaré a fer explicacions bàsiques sinó que intentaré anar més enllà i explicar-vos "truquillos" o més cosetes. No dubteu en seguir-me i comentar :)
Aquesta xarxa social es basa en enviar missatges de no més de 140 caràcters (tweets, tuits, o piulades) que apareixen a la pàgina principal del usuari. Si a un usuari A li agraden els tweets d'un altre usuari B es diu que el segueix (follow) i en el cas que el A al veure-ho el seguís també s'anomenaria "follow back" (terme molt usat per aconseguir subscriptors). Els missatges per defecte són públics però es pot canviar la configuració i fer que la teva conta sigui privada.
